La vegueria

Aquest dimarts el Govern de la Generalitat, amb el president Montilla al capdavant, ha adoptat un acord d’enorme transcendència per al país i per raons específiques per a les Terres de l’Ebre, és evident que em refereixo al Projecte de Llei de Vegueries.

Aquest és un tema que demanava solució no des de fa un any, ni dos, ni deu, fa gairebé dos segles, d’ençà el 1833 en què, mitjançant un Decret, el govern de Cea Bermúdez, a proposta de l’aleshores ministre de Foment, Francisco Javier de Burgos, dividia Espanya en 49 províncies (cinquanta d’ençà el 1927), de les quals quatre corresponien al territori del Principat, tot seguint el model de la divisió departamental francesa. No era la primera divisió provincial, n’hi havia hagut almenys dos precedents, durant l’ocupació napoleónica i després durant el Trienni Liberal, i res feia suposar un millor futur a la que s’adoptava aquell 30 de novembre. Tanmateix, però, i contra tot pronòstic, amb la breu excepció del període 1936-39, ha arribat fins avui convivint amb règims autoritaris i democràtics com és el cas de l’actual.

Des del primer moment, i de manera reiterada des d’aleshores, aquesta divisió territorial s’ha vist des de Catalunya com aliena al país i aliena a la seva realitat històrica, social i econòmica. Per tot això, la necessitat d’una reordenació territorial de Catalunya, amb unes demarcacions més respectuoses amb la nostra realitat, ha estat una reivindicació constant compartida per la majoria de forces politiques del país, agrupades en això que genèricament podríem anomenar el catalanisme polític. Des de Tortosa, i des de bona part del territori ebrenc, aquesta reivindicació ha estat una constant de la nostra vida política del darrers dos segles, la distància física i l'ecassa, i en el cas d’alguns municipis nul·la, vinculació a la capital provincial l’han mantingut viva durant tot aquest temps, especialment en els pobles de les actuals comarques del Baix Ebre i Montsià i bona part de la Terra Alta, cas diferent seria el dels municipis de la Ribera d’Ebre d’ençà la construcció del ferrocarril que uniria Saragossa amb Barcelona passant per Tarragona.

La reordenació territorial de Catalunya fou una de les primeres tasques del nou govern de la Generalitat Republicana, que l’any 1931 constituí una comissió presidida pel conseller de cultura, el poeta Ventura Gassol, i dirigida de fet pel geògraf Pau Vila,que n’era el vicepresident, la qual va concloure amb una proposta de divissió del país en 38 comarques, agrupades en 9 vegueries. L’atzarosa deriva del govern català d’aquest període feu que no s’apliqués la proposta elaborada per la comissió fins al desembre de 1936, en què un decret li donava rang normatiu, en plena guerra civil i que, com tantes coses, desaparegué amb l’ocupació franquista del 1939.

L’oposició democràtica al franquisme mantingué viva la reivindicació que feu seva el Congrés de Cultura Catalana l’any 1977, en la cloenda del seu àmbit d’ordenació del territori, celebrada a Tortosa el setembre d’aquell any. L’Estatut de 1979 preveia la possibiliat d’organitzar el territori català en agrupacions supracomarcals, però els vint-i-tres anys de govern del catalanisme conservador, sota la presidència de Jordi Pujol, no varen significar cap avenç en la matèria. Fou l’arribada del govern que agrupava les forces catalanistes d’esquerres, sota la presidència de Pasqual Maragall, el que impulsà un nou estatut, el de 2006, que especificament recull que el territori català s’organitza en municipis i vegueries.

Ara, de la mà del president Montilla, el govern ha aprovat un projecte de llei que dóna l’impuls definitiu a aquesta vella aspiració dels catalans i recull la demanda d’una Vegueria de l’Ebre amb el reconeixement de la capitalitat de Tortosa. Així mateix, és important el fet que el text aprovat preveu l’entrada en vigor de les noves vegueries de manera progressiva, primer les quatre províncies actuals i immediatament després, amb una petita modificació legislativa a les Corts Generals, la Vegueria de l’Ebre i conseqüentment la del Camp de Tarragona, en línia amb el que des del PSC de la regió veníem demanant els darrers mesos, per evitar que la complexitat del reconeixement de la Catalunya Central i les Comarques Pirinenques ajornés indefinidament el nostre reconeixement.

Esperem que els interessos preelectorals d’una oposició neguitosa no arruïnin el necessari consens en el tràmit parlamentari i aviat puguem veure satisfetes les nostres aspiracions col·lectives en aquesta matèria. Estem en un moment de veritable transcendència històrica, cal viure’l amb plena responsabilitat i conciència de la seva importància. Si és així, segur que aviat ho podrem celebrar.

Joan Sabaté i Borràs
Senador, portaveu del grup municipal del PSC a Tortosa i president del PSC de les Terres de l'Ebre