5 d’octubre de 2010

Som l'alternativa a aquest tipus de lideratges egocèntrics i personalistes

En acabar el ple ahir per la nit, vam reflexionar per enèssima vegada a l'entorn del baix nivell de debat que imposa l'actual alcalde Ferran Bel als plens. De les dues hores que pot durar el Ple ell tot solet en parla una hora i mitja, i de l'hora i mitja que s'autoadjudica, només deu minuts estan exempts d'insults i grolleries, de pocasoltades de les seves. Són els deu minuts que llegeix, mig entredents, els temes que van a l'ordre del dia.

No ens agrada. Gens. No ens agraden els insults. Aquest alcalde, amb un projecte econòmic dramàtic que paguen els proveïdors en primer lloc i la ciutadania sobretot, i una clara manca d'idees de conjunt; aquest alcalde que sap que s'ha limitat a continuar la feina que van deixar enllestida els altres, tret de vendre's part del patrimoni i enfilar dos o tres projectes que poden ser un desastre per a les nostres butxaques; aquest alcalde que no ha definit ni una sola idea de quin vol que sigui el futur d'aquesta cituat ni ha impulsat cap iniciativa econòmica per pal·liar la crisi al nostre municipi, aquest alcalde sap que l'únic que pot vendre és el que el va fer popular i el va dur a guanyar els eleccions: la demagògia més barroera , aquesta sí que BARATA, i l'insult en forma d'acudit graciós perquè li riguin les gràcies. Un espectacle grotesc i esperpèntic.

Prou insults i més debat. Sabem de sobres que el discurs polític de Bel es basa en els agraïments i fer la pilota a aquells que estan al seu costat i li fan la pilota, i en l'insult a tots aquells que s'atreveixen a dir alguna cosa que el contraria, insults que ens estalviem de reproduir perquè al cap i a la fi estem parlant de la principal figura institucional del nostre municipi, l'alcalde, i ens avergonyeix una mica que no estigui a l'alçada de les circumstàncies.
Per això, com ahir mateix deia el president Montilla, REIVINDIQUEM AMB ORGULL, aquesta manera d'exercir el lideratge dels socialistes, com alternativa a altres tipus de lideratges més personals o personalistes, més egocèntrics diríem, d'aquells que de tant mirar-se el melic i de riure's tant les seves pròpies gràcies se n'obliden dels que els envolten i dels seus patiments i inquietuts.